la Llacuna

Fa molt i molt de temps, una nit freda d’hivern l’avi Josep i el seu amic Ramon, passejaven pels voltants de la Llacuna del Poblenou tranquil·lament. Cada vespre sortien a passejar la Mina, la gossa del Ramon, que tenia molt bon olfacte i bona oïda. En Josep que era curiós, valent i mentider tenia quatre nets que eren tan valents com ell. De cop i volta, en Josep, va veure uns moviments estranys a l’aigua i una ombra entre els arbres.

En aquell moment va recordar la llegenda que li explicava el seu avi quan era petit al costat del foc, cada vegada que deia una mentida.

- Espavila’t! que és tard i vol ploure - va dir en Ramon

- Ara hem de córrer?, amb la fresqueta tan bona que fa, jo em quedaria aquí...... va dir en Josep.

- Josep! No comencis amb les teves històries per sortir-te amb la teva. Que ja et coneixem! Anem tirant!

- Si insisteixes....-va dir resignadament, mentre la curiositat de saber que hi havia al voltant de la llacuna l’inquietava.

Van arribar a casa. En Ramon i en Josep són veïns des de fa molt temps, viuen al mateix replà i sovint són a casa d’un o de l’altre.

Abans d’anar a dormir, el Ramon va anar a casa del Josep i van fer una xocolata calenta per treure’s de sobre el fred; el Ramon en acabat va marxar a dormir a casa seva, que ja s’havia fet molt tard.

En Josep abans d'anar al llit va voler aprofitar una mica l’escalforeta de la llar de foc que encara cremava i llegir una estona abans d’anar al llit. Amb el passeig que havien fet li va venir de gust de llegir just un llibre que tenia de llegendes i misteris que passàven en un llac, just quan a la historia es posava molt interessant i apareixia un drac, es va adormir de cop. Va tenir un malson molt intens on apareixia l’ombra que havia vist al vespre pels voltants de la Llacuna. Quan es va despertar, estava tot neguitós i va sentir la necessitat de tornar a la Llacuna. Va dubtar si avisava al seu amic Ramon per si el volia acompanyar, però no va voler anar a despertar-lo i a més tenia com un mal pressentiment i va decidir anar-hi sol. Sortí de casa amb presses i es deixà la porta mig oberta.

El camí cap a la Llacuna era del tot inhòspit, plovia i hi havia molts llamps, el vent mou els arbres i en Josep veu ombres per tot arreu. De sobte, veu enmig del llac un drac. Un drac petitó que l’atrau i l’atemoreix alhora.

En Josep veu un cap estrany, li recorda les castanyes que es menja per Tots Sants, d’un color blau verdós com les algues del fons de la llacuna.

- Mare de Déu! què és aquesta cosa tan lletja?

- Què m’has dit?! - va respondre el drac amb una veu aguda- Al drac de la Llacuna no se l’insulta!

- Ha, ha, ha, ha......Un drac, dius? Si sembles una castanya mullada!

- Maleducat! Ara tindràs el que et mereixes!

De cop i volta, de la Llacuna va començar a emergir la resta del drac, tros a tros, com si l'haguessin tallat amb una destral.

En Josep va quedar bocabadat, sense paraules!

- Me’n vaig cap al poble!. En Ramon ho ha de saber!

- Ni se t‘acudeixi dir-ho a ningú, si no te’n penediràs!

En Josep ni se l’escolta i comença a tirar cap al poble però va ensopegar amb una pedra i va caure a terra, inconscient. El drac s’aprofita de la situació, l’aigua de la llacuna s'enlaira i, concentrada en una bombolla lluent, cau directament a sobre d’en Josep mentre el drac murmura:

- Moltes mentides diràs i el poble et creurà

Jo em faré gran i l’encanteri actuarà!

Enmig d’una boira espessa el drac desapareix.

Mentrestant, en el poble, en Ramon, que té un son lleuger, es desperta de sobte quan la Mina, la seva gossa, comença a bordar. S’aixeca del llit i, per la finestra, veu una llum estranya a la llacuna.

- Josep! Desperta! Passa alguna cosa estranya a la llacuna!

Però en Josep no contesta i es troba la porta del replà mig oberta, s’espanta i veu que en Josep no és a casa. Surt al carrer i es troba amb els veïns mirant en direcció a la llacuna.

- Heu vist aquesta llum?

- Heu vist en Josep?

- Jo l’he vist de matinada anant en direcció a la llacuna. - va respondre el pescador.

En Ramon va caminar cap a la llacuna i els veïns del poble l’acompanyen. Només arribar es troben en Josep estirat a terra inconscient i xop de cap a peus.

- Josep! Estàs bé? Em sents?- va dir en Ramon mig plorós.

En Josep va estossegar i es va despertar sense saber què havia passat. Entre tots el van portar a casa seva i es va adormir en un somni profund, tot el dia.

Quan va arribar la nit es va despertar de cop al sentir un xiuxiueig dins les orelles...era la veu del drac misteriós de la llacuna que li deia:

- Moltes mentides diràs i el poble et creurà

Jo em faré gran i l’encanteri actuarà!

Vés a casa de la fornera i t’emportes el corró.

En Josep va seguir les instruccions i va amagar el corró al bagul del soterrani.

Al dia següent, la fornera desesperada, anava preguntant per tot el poble si algú havia trobat el seu corró. En Josep, al sentir-la, va baixar al carrer.

- Josep! I el meu corró? - va dir amb un to de desconfiança

- No ho sé! Jo he dormit tota la nit.

- N’estàs segur? - va insistir la fornera.

En veure que en Josep es mantenia ferm, la fornera va marxar i va seguir preguntant arreu del poble.

A la llacuna es va sentir un tro, no venia una tormenta, era el drac que havia crescut un pam.

En arribar la mitjanit, en Josep es va tornar a despertar de cop, sentint altre vegada la veu del drac. Aquesta vegada li deia:

- Moltes mentides diràs i el poble no creurà

Jo em faré gran i l’encanteri actuarà!

Vés a casa del carnisser i t’emportes el ganivet.

En Josep va seguir les instruccions i va amagar el ganivet al bagul del soterrani.

Al matí següent el carnisser voltava pel poble buscant el ganivet. Es va trobar amb en Josep i es va fixar que duia un dit embolicat.

- Tot bé Josep? Has vist el meu ganivet?- va preguntar sospitant alguna cosa.

- Tot bé! I no, no he vist el teu ganivet.

- Què t’ha passat al dit?

- M’he enganxat el dit a la porta.

- N’estàs segur?

En Josep continua negant i a la llacuna se senten dos trons, el drac ha tornat a créixer. I així va anar passant cada nit. El jardiner va perdre la regadora, el pescador la canya, el fuster la serra, el barber les tisores....... i a la llacuna cada dia tronava i el drac ja quasi no hi cabia de gran que s’havia fet.

Tot el poble sospitava d’en Josep però no tenien proves per acusar-lo. Com que sabien que amb el Ramon eren molt amics li demanen que si pot investigar una mica. En Ramon, tenia les seves sospites i una nit descobreix al Josep sortint del soterrani i decideix investigar.

S’atreveix a baixar-hi i troba un bagul que no havia vist mai, l’obra i allà hi veu tots els objectes robats. El Ramon s’espanta i li ve un esglai molt fort.

El Ramon surt del soterrani, blanc com el paper, i explica el què ha descobert als veïns del poble.

- Maleït Josep! Ara que ja he comprat un altre corró.- va dir la fornera

- El meu ganivet! Era del meu pare.- va comentar el carnisser

- Jo ja he encomanat una regadora nova!.- es queixava el jardiner

- Era la meva canya de la sort! Sempre trobava peixos....

Un per un tots els veïns del poble es van anar queixant de la falta dels seus estris i van començar a caminar cap a casa del Josep. En Ramon ho intenta impedir i diu:

- En Josep sempre ha sigut una bona persona, segur que ha sigut una broma de les seves.

- M’ha robat les meves tisores! - va començar a dir el barber.- Les vull recuperar!

En Ramon intentava aturar tots els veïns enfadats, quan de sobte, un xiulet molt fort els va fer callar a tots, fins i tot, al Ramon.

- Bon dia! He sentit que teniu un gran problema. Tinc la solució. No sou els primers que us passa. Esteu disposats a pagar?

- Depèn.....- diu la fornera

- El preu no compta! El Josep és el nostre amic i l’hem d’ajudar- respon en Ramon. - Què hem de fer?

- Per aconseguir el remei m’heu de donar 10 monedes d’or. Les teniu?

Tots els veïns del poble van anar a casa a buscar les monedes que tenien i van aconseguir les 10 monedes d’or, les guarden en una caixa i li donen.

- Ara que ja tens les monedes, quin és el remei?

- “Algú haurà d’aixecar un gran pes per aigua trobar, 

un misteri blanc haureu d’agafar, 

per un camí anireu i el pròxim ingredient trobareu. 

Un trosset del sostre nevat que té l’encantat. 

Abans de que surti el sol els 3 ingredients m’heu de portar 

i així l’encanteri acabarà”

A la llacuna m’ho haureu de portar i si no arribeu a temps la maledicció seràpermanent!

- Doncs no perdem el temps!

- No entenc res! Ens ha pres el pèl!

En Toni, el més petit dels nets d’en Josep, que és molt espavilat i llest, troba de seguida la primera solució:

- Ja ho tinc! Al bosc del costat de la llacuna hi ha una pedra molt gran que tapa un pou sec que ja no es fa servir!

La gent del poble vol acompanyar-lo i cap al bosc marxen tots. quan arriben al bosc, el Toni els assenyala quina és la pedra. l’Arnau, el net més gran i forçut d’en Josep s’ofereix per provar d’aixecar la pedra.

Amb molt d’esforç i esbufagant aconsegueix aixecar-la i descobreixen l’entrada del pou.

S’apropen els quatre nets per veure què hi ha però està massa fosc. Necessiten baixar.

- Jo tinc un fuet molt llarg, per atiar el cavall, que podria servir- va dir en un veí.

- Bona idea!Provem-ho!- va dir el Carles, el net del Josep . El Carles era molt àgil i ràpid de reflexes.

Va començar a baixar lentament amb l’ajuda del fuet que aguantava l’Arnau. En un tres i no res va arribar abaix.

- Ja he arribat! està molt fosc, no veig res, però sento un soroll. Calleu!!!!!!

- sssssssshhhh...

- Oh Déu meu! Sembla una serp-va dir el Carles

- Un misteri blanc, un misteri blanc....Ja ho tinc ...Deu ser l’ou de la serp!!!!!!!! va dir el Toni. - Carles, agafa l’ou.

En aquell moment ,els núvols es van moure una mica i la lluna va quedar al descobert, era plena i brillant i va il.luminar l’entrada del pou.

El Carles va poder veure l’ou i el va agafar. De sobte van començar a caure pedres, la sortida es feia impossible. El Carles veu com un

forat a la paret que es va obrint cada vegada més i decideix entrar. Un roc molt gran cau sobre la serp i queda atrapada.

- Carles, estàs bé?

- Sí, fujo del pou, seguint un camí que acabo de trobar. El Toni recorda les paraules del caça-recompenses...

- Sí,sí ves per aquí i així potser trobem el següent ingredient.

En Carles segueix caminant i troba aigua, que prové d’un antic riu subterrani, entremig de l’aigua hi ha tot d’objectes que el riu ha arrossegat. El Carles arreplega un cubell perquè li anirà molt bé per poder transportar l’aigua.

El Carles avança amb el cubell ple d’aigua i es troba dos camins, un està més il·luminat i entra com aire fresc i l’altre és fosc. Intuitivament el Carles agafa el de la llum desitjant que el porti a l’exterior.

El segueix i curiosament acaba sortint al mateix matoll on l’avi Josep havia vist per primera vegada el drac. El Carles torna cap a on estava el pou, sap que els seus germans i la gent del poble estaran preocupats i els hi vol dir que ja té el segon ingredient.

Mentre passava tot això la gent del poble, ha anat rumiant com podien aconseguir el tercer ingredient.

- Anem a casa del Josep i agafem un grapat de neu!- va dir el ferrer

- Quina neu vols agafar, si no ha nevat.- va rondinar la pagesa

- No pot ser tan fàcil la solució..... es va lamentar la mestressa de la fonda

- Anem a casa l’avi Josep a veure què trobem. - Va dir en Toni.

Sense fer soroll els quatre nets van entrar a casa de l’avi Josep per buscar alguna cosa blanca com la neu a casa seva.

L’Arnau va entrar a la cuina i blanc només va trobar sal i sucre. El Carles va buscar pel menjador i només va trobar el coixins i els tovallons blancs. La Laura, la més ràpida de tots, va buscar pel lavabo, pel terrat pel soterrani, per la terrassa i només va trobar sabó, papers i molta pols. En Toni va entrar a l’habitació de l’avi Josep, on dormia plàcidament.

S’hi va acostar i al veure els cabells tan blancs, va deduir que el sostre nevat de l’encantat era el cabell blanc de l’avi.

En Toni li demana a l’Arnau, que estava a la cuina, que portés unes tisores petites i li tallen un cabell a l’avi silenciosament.

Ràpidament, baixen a la plaça del poble per explicar que ja ho tenen tot.

- Eh! Mireu! Comença a clarejar! - va dir la fornera

- No arribarem a temps! Pobre Josep! - va lamentar-se en Ramon.

- No patiu! Sóc molt ràpida i arribaré a temps - va exclamar la Laura.

Va agafar els tres ingredients i va arrencar a córrer, veloç com el vent. A l’arribar a la llacuna veu a la caçafortunes i li diu cridant:

- Ja tinc els tres ingredients!

- Ara marxa i deixa’m fer la meva feina.

La caçafortunes agafa tots els ingredients i els barreja en un recipient que treu de la seva bossa, mentre va recitant en veu baixa unes paraules estranyes. Quan la poció ja està a punt, la caçafortunes puja dalt d’una pedra i diu en veu forta i clara:

- Drac poderós de la llacuna!

desperta’t amb la desaparició de la lluna!

De sobte, l’aigua de la llacuna comença a borbotejar i a sortir una llum. Una boira espessa envolta la llacuna.

- Qui m’ha cridat? - parla el drac amb una veu forta i profunda.

Amb l’alè del drac marxa la boira i la caçafortunes queda davant seu.

- Jo!

El drac en veure-la amb la poció a la mà intenta escapar però la caçafortunes el va perseguint per tota la llacuna. En un moment de distracció, la caçafortunes tira la poció al mig de la llacuna i es comença a crear un remolí que cada vegada es va fent més gran. En pocs instants el remolí comença a engolir el drac i, entre grans xiscles, el drac desapareix al fons de la llacuna.

Mentrestant, el poble està neguitós per saber si han arribat a temps. De cop i volta s’obre la finestra de casa del Josep i aquest els diu:

- Què hi feu tots aquí? Ha passat alguna cosa als meus nets?

Els quatre nets apareixen enmig de la gent i pugen corrents a abraçar l’avi. Li expliquen l’aventura que han passat i en Josep promet davant de tot el poble:

- Mai més diré una mentida!

NO MENTEIXIS MAI. ET POTS FER MAL A TU MATEIX I ALS QUE T’ENVOLTEN.

FI